Que pensáis al respecto?:

Somnis calents

18 de marzo de 2011
Eduard De Batlle –Periodista RAC1–
Sí, ho confesso. A vegades tinc somnis estranys. Hi apareixen mitja dotzena de senyors àrabs passejant per Cornellà-El Prat. Van vestits d’Armani i arriben en cotxes de luxe. En el meu somni l’Espanyol és seu. Han comprat tot el club per uns quants petrodòl·lars. Els diners els sobren perquè el seu pare és un xeïc que viu del petroli des de fa dècades.

En el meu somni l’Espanyol és un club ric. Alguns diuen que tot és un miratge, i que se n’anirà a Tercera divisió quan els àrabs es cansin i el deixin a l’estacada. Altres se’n riuen del nom de Cornellà-El Prat, que ha estat batejat com una companyia aèria de luxe. Però ja no riuen més quan un Espanyol ple de jugadors (mercenaris) de primer nivell els goleja al seu estadi. En el meu somni l’Espanyol juga la Lliga de Campions per primera vegada en la seva història. I per segona. I després per tercera. En cinc anys s’hi ha classificat tres cops. Els altres dos s’ha hagut de conformar amb l’Europa League. Just quan sonen les celestials notes de l’himne de la Chàmpions, i un grup de nens agita aquella lona rodona al cercle central, arriba el final.

De cop, desperto del somni. Ho faig amb aquella horrible sensació que deixen els millors somnis. La impotència perquè s’ha acabat. Dura només un segon, i torno a la realitat. Obro el diari i llegeixo que setanta-quatre equips de la Premier van darrere de mitja plantilla de l’Espanyol, i que el club haurà de vendre dos o tres jugadors per sobreviure econòmicament.

No puc evitar pensar altre cop en els fills del xeïc i, sí, desitjo amb totes les forces que el somni es faci realitat. Que comprin l’Espanyol. Que algú li parli a l’acomplexat fill d’un xeïc d’un club de Catalunya que intenta subsistir a l’ombra d’un gegant. Que li diguin que amb quatre duros pot convertir un aneguet lleig en una princesa que es passeja per Europa. Que el club ja ho té tot: la millor afició de la Lliga, un gran estadi, un bon futbol base i molt d’orgull. Que ell només hauria de posar l’únic que el club no té: diners. Que seran ben invertits per crear un projecte de club gran a tots els nivells, res artificial. Que li diguin també que si es porta bé amb el club tothom li ho sabrà agrair. Que l’Espanyol no tindrà una doble moral com altres han tingut.

Penseu-hi només un moment. Tenir executius qualificats dirigint el club. Donar les gràcies a Daniel Sánchez Llibre, Ramon Condal i companyia pels diners que han posat, i dir-los que ja no fan falta, que es poden dedicar de ple als seus negocis alimentaris. Poder competir en el futbol base amb les mateixes armes perquè el veí no s’endugui els millors nanos. No haver de fer ampliacions de capital tan necessàries com ridícules. No haver de vendre jugadors com les galetes de la iaia, acabats de sortir del forn i encara sense fer. Poder competir esportivament amb els millors.

Sé que molts pensareu…

El club no seria nostre. Fa temps que ja no ho és.
Estaríem en mans d’algú que no és perico i que ens deixarà tirats. Potser sí. Mentrestant, es podrien aprofitar els seus diners per crear un model de base i anar creixent. Quan marxi ja estaria creat.
Prefereixo tenir jugadors de casa que mercenaris estrangers. Tot és compatible. Per mi el mirall de l’Espanyol ha de ser el Vila-real. Bons futbolistes, de casa i de fora.
El club dependria de la butxaca d’un xeïc. No sembla que a curt termini la indústria del petroli hagi de fer fallida. La situació econòmica de l’Espanyol depèn ara mateix de cojuntures molt més fràgils.
No podem vendre el que som per quatre duros. El que som no ho canviarà ningú. Només seria ser pragmàtic i renunciar a cert romanticisme a canvi de fer realitat un somni.
Jo no vull espectacles com el de l’indi del Ràcing ballant a la llotja. Això no ho puc rebatre, aquell ball és de molt mal gust.
Tranquils, que de moment tot plegat quedarà només en un somni. Per desgràcia, només un somni. Però sapigueu que si un dia ve un xeïc de veritat jo no li penso girar l’esquena.